Taizé

Esperar més enllà de tota esperança

Bernat — 2024-12-26T14:22:20Z

Tot escoltant joves, a Taizé i arreu, [1] que sovint es troben confrontats a dures realitats en la seva vida quotidiana, em pregunto com s'ho fan per trobar les forces per tirar endavant. Aquesta pregunta esdevé encara més punyent si viuen en zones en guerra.

D'on els venen aquesta resiliència i aquesta perseverança en unes situacions aparentment sense sortida? En escoltar-los em sembla cada cop més clar que és la confiança en Déu allò que permet alimentar una esperança a les persones de fe. I gràcies a la resurrecció de Jesús, hi ha una certesa que va creixent: la mort no tindrà la darrera paraula.

La confiança en la resurrecció ens dona l'esperança que els sofriments de la vida no són un punt i final. Estem cridats a alguna cosa més. És aquesta esperança que aquests joves volien compartir amb mi, una esperança que va més enllà de tota esperança, perquè es basa en una nova vida que despunta quan tot sembla perdut. [2]

Maria canta en el seu clam de lloança i d'esperança: «Les obres del braç de Déu són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res.» (Lluc 1, 51-53) Sí, atrevim-nos a cantar amb ella i preguem perquè aquestes situacions canvïin. Fins i tot quan Déu sembla silenciós, un camí pot obrir-se de cop i volta. [3]

I al mateix temps, fem tot el que puguem, fins i tot quan no ens sembla gran cosa, per expressar signes de solidaritat amb les persones que pateixen al voltant nostre, o que es veuen atrapades per la guerra o forçades a deixar el seu país. No és això que ens permetrà esperar més enllà de tota esperança?

Les reflexions que segueixen són, en bona part, fruit de les trobades i les converses amb joves que viuen en països en guerra o en zones de conflicte durant aquest últim any. Estic agraït a aquells que han compartit les seves experiències i reflexions i també als nostres germans més joves, el consell prudent dels quals m'ha ajudat a posar ordre en el que havia escrit.

germà Matthew

El coratge d'esperar

Quan aspirem a confiar en l'amor de Déu, el que veiem i sentim al voltant nostre sovint sembla contradir aquest amor. Ens trobem atrapats entre el que ja ens ha estat donat i el que encara ha de venir. Aquest espai no és sempre confortable. Tanmateix, quan ens obrim a l'esperança d'un acompliment, [4] percebem que alguna cosa s'ha alliberat dins nostre.

L'esperança demana paciència. «Esperem allò que no veiem» (Romans 8,25), diu l'apòstol Pau. De cara a allò que arribarà a la plenitud quan Déu voldrà, però també torbats per «tota mena d'afliccions: a fora, lluites; a dintre, la por» (2 Corintis 7,5), ens atrevirem a quedar-nos en aquest espai més que no a fugir-ne?

«Esperant contra tota esperança, Abraham va creure» (Romans 4,18). Abraham, avantpassat de molts creients, es va fer fort en la promesa de Déu, més enllà de cap esperança raonable. Ell i la seva esposa Sara van rebre allò que els semblava impossible.

Amb el seu país devastat per la guerra i els seus habitants amenaçats per l'exili, i fins i tot estant a la presó, el profeta Jeremies va apostar pel futur: va comprar un camp, convençut que Déu no abandonaria el seu poble (Jeremies 32,6-15).

Un gest d'esperança tan sorprenent que fa que la fe sigui més real: una confiança ferma en allò que encara és invisible i fins i tot incert. Nosaltres, podem mantenir-nos en una esperança com aquesta? Aquí s'obre la font de la joia. [5] Fins i tot en les situacions humanes més complicades, allò que no havíem gosat mai esperar es pot fer realitat.

Avui, veuen la llum increïbles iniciatives portadores d'esperança [6] en nombrosos països on la guerra ha fet desastres.

Escoltar persones d'esperança

Per poder comprendre millor què significa l'esperança, ens cal escoltar persones que viuen al mig de l'aflicció i de la violència. No és mitjançant les seves veus que Déu ens conduirà?

En la meva visita a Ucraïna amb dos dels meus germans, un responsable eclesial ens ha dit: «La pregària obre un espai que permet la guarició». Vaig quedar molt impressionat per aquesta afirmació. Confrontat constantment amb el sofriment del seu poble, constata que és a la seva vida interior que els creients poden restar oberts a acollir la novetat.

Aquest és un procés que no necessàriament produeix resultats immediats, sinó que eventualment acompanyat per altres mitjans obre una porta per superar les ferides i la pena, i desvetlla una esperança en una humanitat guarida. La pregària dona la força de sostenir-se davant de les situacions més complexes. [7] Trenca les onades de descoratjament quan la tenebra sembla que ho engoleix tot.

Una dona palestina que viu a França, però que té la família a Gaza, ens va escriure: «L'amor que sosté els ferits, els que són fràgils, ens dona noves forces. Em fa pensar en el paralític [8] de l'Evangeli portat pels seus amics i per la seva fe. La pregària és també una manera de resistir, i això per a mi és important. Però jo soc humana: després de l'anunci de l'assassinat de dos membres de la meva família, em va envair la còlera, i vaig cridar i plorar… Quan vaig tornar en mi, jo sabia que Déu hi era allí, en el sofriment i en la desesperació, i que ens sostenia.»

Aquest estiu, estant a Taizé, ens deia: «Cada matí prego per trobar la força d'estimar més que no d'odiar.» Les seves paraules són per a nosaltres com una llum en el camí.
Una jove asiàtica d'un país destruït per la guerra em va explicar: «El nostre poble està aclaparat però es reconforta en l'Evangeli. Quantes vegades el poble de Déu s'ha trobat fugint? I, tanmateix, es va crear una comunitat, per molt difícil que fos la situació. Déu pot tenir els projectes més grans per a nosaltres, però nosaltres hem d'acollir dia rere dia. Viure el present és un do i un signe que la vida és aquí per ser viscuda plenament. En la pregària hi ha una font de pau que ens permet encoratjar-nos els uns als altres i trobar un sentit a la solidaritat i al compartir.»

Del Líban, m'han arribat aquestes paraules: «La meva mare és un testimoni d'esperança. Malgrat tot, ella sempre es manté dempeus. És gràcies a ella que avui soc qui soc. Ella ens ha ensenyat a tenir fe en Déu i a pregar. Tothom que viu de la confiança reflecteix la confiança perquè en beu a la font i pot esdevenir-ne un testimoni.»

Qui són els testimonis d'esperança que cadascú pot descobrir en la seva pròpia situació? Obrim bé les orelles per escoltar el que ens han de dir.

Lluitar per l'esperança

Com reaccionem quan els nostres projectes no surten com volíem i les nostres esperances resulten decebudes? Jesús ens dona una clau per continuar essent persones d'esperança. Davant d'una gran multitud afamada, en va sentir «compassió», literalment «el seu cor va ser portat cap» a elles. [9] I va trobar la manera de satisfer les seves necessitats.

Refusant d'eludir les situacions de sofriment permet que l'esperança s'encarni en nosaltres. És el contrari d'una espera passiva, és un combat, [10] i no hi ha altre camí. Fins i tot el nostre sol desig d'esperança ens pot obrir el pas entre el que és humanament possible i el que és possible per a Déu.

L'esperança que el Crist dona ens ofereix un tast del que s'ha de realitzar en plenitud en el futur de Déu. És com l'àncora d'un vaixell. [11] Ens sosté amb fermesa enmig de la tempesta. Ens permet viure de petits signes de la nostra fidelitat a la crida que hem rebut i a les persones que ens han estat confiades. També és com un casc, [12] que ens protegeix de l'adversitat que ens pot caure al damunt.

La Regla de Taizé parla de no resignar-nos a «l'escàndol de la separació dels cristians, que confessen amb facilitat l'amor al proïsme però que resten dividits». Per al germà Roger, la unitat dels cristians [13] no va ser mai un simple objectiu en ell mateix, sinó un camí que porta la pau al si de la família humana. [14]

Els senzills arbustos de boix que hi ha al voltant de Taizé, malgrat que han estat infectats per dues onades de paràsits en els darrers anys, han rebrotat plens de vida enguany. Del que semblava aparentment mort, en neixen noves branques i el gris es transforma en verd. La natura lluita per sobreviure i reflecteix i encoratja la nostra pròpia lluita per l'esperança. L'esperança per a la creació, [15] i l'esperança que rebem de la bona creació de Déu, van juntes amb l'esperança per a la humanitat. [16]

Ésser persones d'esperança

L'esperança es pot ofegar fàcilment quan ens enfrontem a situacions on cap comprensió mútua no sembla possible. Crear una atmosfera de sospita té el risc d'atrapar els altres en una trampa de desconfiança.

Això pot passar a les nostres comunitats, les nostres esglésies, les nostres famílies i també a la societat i els nostres països. Aquestes dinàmiques poden ser ocultes o evidents, però sempre esgoten les nostres forces. Tanmateix, hi ha moments on, davant de la injustícia, hem de denunciar el mal per evitar que alguns humans no continuïn essent víctimes d'altres humans. [17]

Per preservar l'esperança, tenim necessitat els uns dels altres. L'esperança creix quan estem atents a les necessitats dels altres. Veiem persones que, enmig de la més gran adversitat, cada dia escullen viure, somriure i oferir el poc que hi ha cada dia.
L'esperança està lligada a la veritat i a la justícia. [18] Això és perquè es tracta de qualitats de Déu? No les retrobem en la vida, la mort i la resurrecció de Jesús? Per nodrir l'esperança cal enfrontar-se a la realitat tal com és i veure-la a la llum de les promeses de Déu. [19]

Un jove que viu en una zona de conflicte m'ha explicat: «Estava en un cafè llegint un llibre quan han caigut projectils al nostre voltant. La gent corria commocionada, però jo he decidit de quedar-me i acabar la meva lectura.» Buscar un refugi hauria estat igualment una opció assenyada, però compartir aquesta història és una protesta d'esperança contra la ineluctabilitat de la guerra.

Un dels meus germans em va dir: «L'esperança és provocativa i, encara més, s'encomana. El contrari de l'esperança és la indiferència o la resignació. En una visita recent al meu país, colpejat per la guerra, he vist les cares de la gent trista, inquieta i estressada. Vaig pensar què podia fer-hi i vaig tenir una idea: cada vegada que conduís i tingués preferència, m'aturaria i deixaria passar a l'altra persona. Això em costava cinc segons, però veia que aquest petit gest feia reaccionar la cara de la gent, alleugerir una mica el sofriment del meu germà o germana.

Tot en nosaltres resisteix a la guerra i a la mort… Tot en nosaltres aspira a la vida i a la bellesa.» [20]

L'esperança de Pasqua

On soc jo ara? Al peu de la creu el divendres sant? En la joia de diumenge de Pasqua? O esperant, sense saber cap on anar, com el dissabte sant?

Sigui on sigui, puc entreveure que davant meu s'obre un camí d'esperança? S'obre davant meu quan miro Jesús, que ha donat la seva vida per amor de tothom, que ens ha mostrat un amor més fort que el poder de la violència, de l'odi i de la mort.

L'esperança no es basa en una anàlisi de la situació, sinó en allò que sovint no és més que una flama de confiança que vacil·la. Tot i ser fràgil, aquesta flama crema en la nit més profunda, com ho va fer per als amics de Jesús. Molts d'ells l'havien abandonat al moment de la prova més gran. Però el seu amor els va permetre de tornar-hi.

Tant de bo poguéssim reconèixer Jesús ressuscitat! Tot i així, la seva presència no depèn del nostre reconeixement. De vegades, el nostre descoratjament ens encega com va encegar Maria de Magdala. Jesús ressuscitat li demana: «Dona, per què plores?» i «Qui busques?» (Joan 20,15) A la segona pregunta ressonen les seves primeres paraules a l'Evangeli segons sant Joan: «Què busqueu?» (Joan 1,38) Des que Jesús ha entrat en el dolor més profund i en la mort de la humanitat, la pregunta pel sentit esdevé el desig d'una presència. [21]

Ressuscitat d'entre els morts, vivint en Déu, Jesús ens atrau cap a ell. [22] Fent-se present en el més profund del nostre ésser, estiguem en la tristesa o en la joia, Jesús ressuscitat ens obre a la seva relació amb el Pare i a la comunió en l'Esperit Sant. Ja no som presoners del nostre descoratjament, una nova vida és possible.

Pau escriu: «L'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor». (Romans 5,5) Visquem d'aquest amor. Que l'Esperit Sant ens guiï sempre!

Pelegrins d'esperança, pelegrins de pau

La fe en la resurrecció ha permès a moltes persones aferrar-se a l'esperança enmig del sofriment. És una font que ens porta a sobrepassar les nostres pròpies limitacions, a deixar anar el nostre cor cap als altres i a actuar.

Creure en la Resurrecció de Jesús demana molt de coratge i d'audàcia. Implica l'esforç de no deixar-nos paralitzar per la presència de la mort i de la destrucció que ens envolten.

A partir de situacions que poden semblar desesperades, Déu pot crear una nova realitat. Déu pot fer sorgir la vida de la mort i, fins i tot, la reconciliació del conflicte.

Les dones, amigues de Jesús, que el matí de Pasqua van anar ben d'hora al sepulcre de Jesús, es preguntaven: «Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre» (Marc 16,3). Quines pedres hi ha en les nostres pròpies vides que hem de demanar a Déu que rodolin perquè pugui néixer en nosaltres una nova vida?

Aquesta vida nova ens ajuda a posar-nos dempeus, ens porta a caminar amb els altres. Esdevenim pelegrins de l'esperança que portem en nosaltres. Això no és també una esperança de pau? Perquè «El Crist és la nostra pau». El sentirem que ens diu: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. [23] Jo no us la dono pas com el món la dona. Que els vostres cors s'asserenin i no temin.» (Joan 14,27-28)

Com a pelegrins de pau, [24] som conscients que no hi ha pau veritable sense justícia. [25] La pau que portem en nosaltres, que ve de l'esperança que vivim, ens fa lliures interiorment. Ens permet d'estimar la vida i de resistir a la injustícia, perseverant sota l'impuls de l'Esperit Sant.

Un dia ens trobarem pregant amb el cant de Zacaries. Un home vell en un país ocupat, s'alegra d'un naixement inesperat i el celebra: «Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol naixent que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau» (Lluc 1,78-79).

Estem disposats a esperar més enllà de tota esperança?

Crist ressuscitat,
 per la presència de l'Esperit Sant
has infòs l'amor de Déu en els nostres cors
 i ens dones d'esperar més enllà de tota esperança.
I de les nostres profunditats puja,
 a poc a poc, una pau que ens sorprèn.
Lloat siguis!

[1] El maig de 2024, amb dos dels meus germans, vam viatjar com a pelegrins a Ucraïna, devastada per la guerra. Durant l'estiu, a Taizé hem acollit joves de Myanmar, Nicaragua i Ucraïna. A la tardor, vaig poder conversar en línia amb joves de tots aquests països i també de Betlem i del Líban; al mateix temps, quatre germans retornaven a Ucraïna, visitant el país d'est a oest.

[2] «No hi pot haver esperança sense l'experiència prèvia d'una absència total d'horitzó, que és com una nit en ple dia i obliga tant els individus com els pobles a desfer-se de les seves il·lusions.» (Corine Pelluchon a L'espérance, ou la traversée de l'impossible, Éditions Payot & Rivages , París, 2023, p. 8)

[3] «L'esperança és la resposta humana al silenci de Déu.» (Jacques Ellul, citat per Anne Lécu a www.revue-etudes.com/article/esperer/24779)

[4] En un comentari sobre Deuteronomi 4,31, Gustavo Gutiérrez escriu: «Déu no oblidarà l'aliança; la lleialtat és, en primer lloc, memòria. Ser fidel és recordar, no oblidar els nostres compromisos, tenir un sentit de la tradició. La fidelitat a l'aliança suposa el record dels orígens del pacte i de les seves exigències. (...) Però la veritable fidelitat implica més que això; exigeix també, i això sembla menys evident a primera vista, una projecció cap al futur. Tenir memòria no vol dir quedar-se en el passat. Recordar-se de l'ahir és important, sobretot perquè ens ajuda a apostar pel demà. (...) La fidelitat no consisteix a recórrer sense iniciativa camins ja fressats, sinó a renovar-los permanentment; la fidelitat ens condueix —ens hauria de conduir— a nous projectes.» (Gustavo Gutiérrez, El Dios de la vida, Ediciones Sígueme, Salamanca, 1992, p. 82-83)

[5] En les meves converses amb joves que viuen en situacions de guerra, molts m'han parlat de la importància del cant com a font de joia i de força. Aquesta carta serà publicada durant la trobada europea 2024-2025 a Tallinn. No oblidem la «Revolució cantant» que tant va contribuir a l'assoliment pacífic de la independència d'Estònia el 1991. La gent va sortir cantant als carrers per plantar cara a l'amenaça amb què estaven confrontats.

[6] Una persona que un dels nostres germans va conèixer durant un pelegrinatge, li va dir: «M'habita una còlera creativa.» És aquesta força que l'empeny a fer almenys un petit pas per canviar la situació actual.

[7] «De l'starets [Siluan], [Sophrony Sakharov] n'aprengué moltes coses que serien fonamentals per a la seva vida espiritual. En destaquen dos elements: com fer front al sentiment d'abandó quan tot el que experimentem en la pregària és, enlloc de Déu, un buit desolador; i com fer front a l'angoixa que acompanya una pregària intensa pel món sofrent. El primer punt troba el seu sentit gràcies al concepte de l'abandó de Déu que Sakharov desenvoluparà més tard, el segon gràcies a la injunció revelada a l'starets en la pregària i que comunicà al seu deixeble: “Mantingues la teva ment a l'infern i no desesperis!”» (Norman Russell, Theosis and Religion, Cambridge University Press, 2024, p. 169)

[8] Vegeu Marc 2,1-2. Fixeu-vos en la força de l'esperança dels amics de l'home, que superen tots els obstacles fent un forat a la teulada de la casa per intentar ajudar-lo i portar-lo a Jesús.

[9] El verb grec σπλαγχνίζομαι (splanchnizomai) és molt fort des d'un punt de vista emocional. Indica una calorosa i compassiva resposta a una necessitat. És difícil de traduir: compassió, pietat, simpatia... en transmeten alguna cosa. Però «el seu cor va ser portat cap a» segurament expressa més plenament la reacció instintiva que el verb implica. En Mateu (vegeu 14,14; 15,32; 18,27; 20,34), el verb no es refereix només a una emoció o a un sentiment, sinó més aviat indica una resposta pràctica a una necessitat. En aquest cas, Jesús guareix els malalts i nodreix la multitud. L'emoció es tradueix per una acció benevolent i eficaç. Aquest verb és com un resum de tot l'Evangeli en una sola paraula.

[10] Vegeu 1 Timoteu 4,10: «Si lluitem i treballem, és perquè tenim posada l'esperança en el Déu viu, que és el salvador de tots els homes, sobretot dels qui són creients.»

[11] Vegeu Hebreus 6,19.

[12] Vegeu 1 Tessalonicencs 5,8.

[13] El Sínode sobre la sinodalitat ha permès a l'Església Catòlica de reconèixer la diversitat ja existent en el seu si. El paper dels delegats d'altres Esglésies en aquest Sínode ha estat important. ¿No es tracta d'una nova esperança per a la vocació ecumènica en el camí de la unitat de tots aquells que estimen el Crist?

[14] Taizé va ser fundat en temps de guerra. La «paràbola de la comunió» que ens esforcem a viure com a germans de diferents Esglésies, països, cultures i edats necessita una cura constant per tal de ser un signe d'esperança davant de les divisions de la família humana.

[15] Vegeu Romans 8,21-23.

[16] Davant del desafiament del canvi climàtic i de la pèrdua de la biodiversitat, com podem prendre encara més cura de la nostra casa comuna on tot està connectat?

[17] En el si de la nostra Comunitat de Taizé, continuem el treball de veritat davant les acusacions d'abusos i d'agressions contra alguns germans. El coratge de les persones que han sofert i han parlat ens ha d'incitar encara més a aprendre d'elles. Sovint busquen una vegada i una altra una nova esperança i una nova vida. Aquestes persones ens motiven a fer tot el possible (vegeu www.taize.fr/protection) per fer de les trobades a Taizé i arreu, entorns segurs per a tothom i també per sensibilitzar sobre tot allò que hi té a veure. També estem agraïts pel treball de la «Comissió de Reconeixement i Reparació» (vegeu www.reconnaissancereparation.org), per la seva escolta de les persones víctimes i per la seva mediació.

[18] «Crec que l'esperança va lligada a la veritat. Si jo no acceptava la perspectiva de la mort, no podria tenir esperança. Això serveix per a totes les situacions. Com a cristians, podem tenir una tendència a fugir de les situacions que ens desesperen —políticament, ecològicament, humanament... És normal que tot això ens revolti, però em sembla que l'esperança ens porta a romandre precisament aquí, en el realisme d'aquestes situacions, a mirar-les de veritat. Georges Bernanos parla molt de l'esperança com una virtut heroica. És una virtut que ens porta a l'acció, a no fugir, a lluitar per allò que sabem o creiem que és bo. L'esperança ens condueix cap a la promesa de Déu.» (Clémence Pasquier, entrevistada per Clémence Houdaille, La Croix, 11 d'octubre de 2024)

[19] En la llengua kikuyu (gĩkũyũ), un dels atributs de Déu és «digne d'esperança»: Déu és aquell en qui podem posar la nostra esperança. Mwĩhoko - esperança; wĩhokeku - la qualitat de ser digne d'esperança; mwĩhokeku - digne d'esperança. I així: Ngai nĩ mwĩhokeku – Déu és digne d'esperança.

[20] «Si bé l'esperança implica amidar els perills actuals, també ens ensenya a habitar el present i a creure en el futur, sense necessitat de donar més voltes al passat i abandonant el rencor. L'esperança és, finalment, allò que anhela la nostra ànima i l'absència de la qual ens fa tornar amargs o violents. Com l'amor del Càntic dels càntics, l'esperança retorna la vida al nostre cos que el desig havia esgotat» (Corine Pelluchon, a L'espérance, ou la traversée de l'impossible, Éditions Payot & Rivages , Paris, 2023, p. 13‑14)

[21] «És la persona que es troba a la creu, que pateix com nosaltres, que ha estat reduïda al no-res, que il·lumina la nostra tràgica existència humana… No considerem pas Jesús com un simple exemple a seguir, tampoc no pretenem idolatrar-lo. Nosaltres veiem Jesús com el Déu que pren forma humana, pateix i plora amb nosaltres.». (Kwok Pui Lan, teòloga de Hong Kong, «God Weeps with Our Pain», a New Eyes for Reading: Biblical and Theological Reflections by Women from the Third World, Ed. John S. Pobee and Barbel von Wartenberg-Potter, Meyer Stone Books, Bloomington, IN, 1987, p. 92)

[22] Vegeu Joan 12,32.

[23] «“Us deixo la pau, us dono la meva pau.” (Joan 14,27) Allò que és propi de qui és plenament madur és no deixar-se atreure fàcilment per les coses del món, ni trasbalsar per la por, ni agitar per la sospita, ni commocionar pel terror, ni inquietar pel dolor, sinó restar en la calma de la fe com en una riba ferma i segura, davant l'onatge i les tempestes del món. És aquesta fermesa que el Crist ha donat a l'esperit dels cristians, infonent-los la pau interior, concedida als que han travessat proves.» (Ambròs de Milà, Tractat III: Sobre Jacob i la vida feliç 6, 28, citat a Soyons l'âme du monde, Les Presses de Taizé, 1998 i 2025, p. 109)

[24] Vegeu www.taize.fr/pilgrims-of-peace

[25] Vegeu Salm 85,10: «Ell és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país.»

2024 Caminar tots junts

Bernat — 2023-12-26T23:35:15Z

Durant els darrers divuit mesos, la nostra comunitat de Taizé ha viscut una aventura de fe. Hem preparat una «Trobada del poble de Déu» anomenada «Together» / «Tots junts» [1] en col·laboració amb representants de moviments, comunitats I organitzacions procedents de nombroses Esglésies cristianes. A partir de la intuïció expressada pel germà Alois [2] a l'obertura del Sínode sobre la Sinodalitat en l'Església catòlica, la preparació de «Together» ens va portar a intensificar l'escolta dels altres, a buscar els dons presents en diferents realitats eclesials, així com entre les persones de bona voluntat a la societat.

La vetlla ecumènica de pregària que va tenir lloc a la plaça de Sant Pere de Roma, va reunir més de vint responsables de diverses Esglésies invitats pel Papa Francesc, així com tots els participants en la XVI Assemblea general del Sínode de bisbes de l'Església catòlica i 18.000 persones d'arreu del món de totes les generacions, entre les quals 4.000 joves que hi van estar el cap de setmana acollits a les parròquies de Roma. Paral·lelament, hi va haver gent que es va reunir en 222 llocs d'arreu del planeta per pregar en comunió amb aquesta vetlla.

Mirant enrere, què en podem treure d'aquella experiència? Com iniciar un futur per a un camí comú entre cristians? «Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» ﴾Mateu 23,8﴿, diu Jesús. ¿No són tots els cristians germans i germanes, units en una comunió encara imperfecta però ben real? ¿No és el Crist qui ens crida i ens obre un camí per avançar amb ell com a companys de viatge, amb els que viuen al marge de les nostres
societats? En aquest camí, en un diàleg que reconcilia, volem recordar que ens necessitem els uns als altres, no per imposar les nostres opinions, sinó per contribuir a la pau en la família humana. [3]

En l'agraïment per aquest sentit creixent de comunió, podem trobar l'impuls necessari per afrontar els reptes actuals, com el crit de la terra i les polaritzacions que fracturen la família humana. En la trobada i l'escolta mútua, caminem junts com a poble de Déu.

Què significa per a nosaltres redescobrir l'escolta dels altres? Estem a punt per a comprendre les pors que de vegades s'expressen en lloc de rebutjar‐les?

En el viatge de tornada entre Roma i Taizé, vaig fer una parada a Ljubljana, capital d'Eslovènia, seu de la 46a trobada europea de joves. [4] Volia reunir‐me amb l'equip internacional de preparació format per joves voluntaris, germans de Taizé, germanes de Sant Andreu i amics eslovens. Les reflexions que segueixen, sobre el tema «Caminem tots junts», són en gran part el resultat de les converses d'aquells dies.

Dono gràcies als meus germans, a les persones que han contribuït a la preparació d'aquest missatge i a tothom qui vulgui participar en aquest camí.

Ben fraternalment,

germà Matthew

A Ljubljana, algú deia: «Actualment, ser un sensesostre no és només una qüestió d'allotjament material. Per a moltes persones és una realitat interior. Però la recerca d'una seguretat interior, de vegades també ens porta a reflexions que encara aïllen més.» Una altra persona es preguntava: «Si caminem junts, quin nivell d'acord necessitem per posar‐nos en camí? Hi ha el risc que les frases buides amaguin el fet que no fem res més que tolerar l'altre. Però quan ens obrim al diàleg assumim un risc.» On ens porten aquestes preguntes?

Escoltar

Al centre de tots els diàlegs hi ha l'escolta. Moisès diu al poble de Déu: «Shema Yisrael» —«Escolta, Israel» ﴾Deuteronomi 6,4﴿ i aquestes paraules han esdevingut el nom de la seva pregària quotidiana. Segles més tard, la regla de sant Benet de Núrsia [5] comença amb aquests mots: «Escolta, para l'orella».

L'escolta és un acte d'amor. Està al cor de qualsevol relació de confiança. Sense l'escolta, poques coses poden créixer o desenvolupar‐se; res no pot funcionar. Quan escoltem l'altre de manera desinteressada, li donem l'espai necessari per a existir. Li permetem expressar el que necessita expressar, i de vegades allò que no es pot dir amb paraules.

I al cor de l'escolta hi ha el silenci. [6] La Bíblia ens n'ofereix molts d'exemples. Elies troba Déu en un lleuger alè de silenci, més que no pas en el terratrèmol, el vent i el foc ﴾1Reis 19,11‐13﴿. Maria, la germana de Marta, s'asseu als peus de Jesús i l'escolta ﴾Lluc 10,39﴿. [7] «Tu m'has parlat a cau d'orella», diu una antiga pregària bíblica ﴾Salm 40,7﴿.

Actualment, sovint tenim la impressió que guanya qui crida més fort. La violència creix en tants llocs que ja no sabem cap a on mirar. Però Déu no és mai l'autor de la violència [8] i mai no s'imposa. «Jo escolto què diu el Senyor: Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l'estimen.» ﴾Salm 85,9﴿.

El camí a seguir, ¿no és intentar escoltar i comprendre l'altre? Lluny de fer‐nos dòcils o d'impedir‐nos reaccionar davant la injustícia, un «cor que escolta» ﴾cf. 1Reis 3,9﴿ ens permet prendre decisions valentes i creatives, arrelades en el més profund de les nostres conviccions íntimes, on Déu està més a prop nostre del que ens atrevim a esperar…

Caminar

Quan caminem per la vida, som turistes o pelegrins? Viatgem només per observar des de fora o avancem moguts per una set interior que ens impulsa a anar endavant? El pelegrí, encara que no vegi el seu destí, busca sentit a cada etapa del viatge, intueix la direcció. Però un viatge sense objectiu pot esdevenir erràtic. [9]

Quan això passi, ¿recordarem que Jesús va dir, «Jo soc el camí, la veritat i la vida» ﴾Joan 14,6﴿? Avançar amb ell és mantenir unides aquestes tres realitats. Jesús mateix és el camí que seguim, podem confiar en el que diu, ens condueix a una plenitud que mai no hauríem imaginat.

Jesús no va excloure ningú del seu camí. Arrelat en una comunió amb Déu, va compartir la seva vida amb tots els que se li van adreçar, tant els justos com els injustos. Va reconèixer la presència de Déu en els marginats de la societat, en els pecadors, i en els exclosos, i fins i tot en els que no pertanyien al seu mateix poble. Jesús va donar el que tenia, però també va rebre dels qui es va trobar. Gràcies a ells, la seva vida va ser estimulada i sovint enriquida.

Jesús, benèvol i humil de cor, [10] no ens convida a seguir aquest mateix camí? Estem disposats a buscar la generositat de la humilitat [11] per acollir el que els altres ens poden donar en aquest camí?

Caminar junts, és la vida de l'Església i de la societat. Tanmateix, cada persona necessita espai per expressar la seva creativitat i les seves idees. Però aquestes ens són donades per ser compartides, per construir la nostra vida en comú en l'Església i en la família humana. Les cordes d'una guitarra estan una al costat de l'altra, però és quan es toquen totes juntes que poden produir un so harmoniós…

Estar amb els altres

No és sempre fàcil estar amb els altres. Cadascú de nosaltres tragina ferides. I de vegades ens hem ferit els uns als altres. Estar amb altres persones, és escoltar‐les. Donar‐los el temps i l'espai perquè puguin explicar‐nos la seva història. [12] Escoltar implica acceptar‐les en la seva diferència. Pot ser que no estiguem d'acord o que tinguem una altra visió del món. Però el que sorprèn és que quan les escoltem, quan les deixem explicar la seva història, sovint descobrim la nostra humanitat comuna. Les diferències no són tan grans com ens pensàvem. La unitat en la diversitat és realment possible. [13] I els que aspirem a ser deixebles de Jesús ens sorprendrem de descobrir que ja existeix una unitat en Déu i en Crist ﴾Joan 17,21‐23﴿ que supera les nostres expectatives.

Però quan els altres ens expliquen les seves ferides o fins i tot com els hem ferit nosaltres, ¿ens atrevim a prendre'ns seriosament les seves paraules? Fàcilment, podem caure en mecanismes d'autodefensa i deixar d'escoltar, per intentar protegir‐nos o perprotegir el nostre punt de vista. La compassió del cor, ¿no implica prendre'ns seriosament el patiment de l'altre? Potser de vegades, patir junts pot obrir un camí en el qual puguem estar junts, encara que no puguem deixar enrere aquest patiment. [14]

De vegades hem d'acceptar que cal fer un pas enrere. En aquests moments, podem confiar‐nos a l'Esperit Sant i demanar‐li que ens ensenyi el que hauríem de saber. [15] Això implica que siguem humils per no voler imposar els nostres propis ideals, sinó acollir el que l'altre ens aporta. [16]

I no hem d'abandonar mai l'esperança. [17] L'apòstol Pau, aclaparat per l'amor infinit de Jesús ressuscitat, després d'haver‐se‐li oposat feroçment, ens assegura que l'amor de Déu ha estat vessat als nostres cors per l'Esperit Sant que ens ha estat donat ﴾Romans 5,5﴿. Podem confiar en aquesta presència suau fins i tot quan no la sentim. Aleshores, ¿no renaixerà la confiança dins nostre, per fràgil que sigui, fent prou llum perquè puguem fer el següent pas juntament amb Déu i amb les persones que ens han confiat?

Romandre en Déu, romandre amb els altres

Caminar vol temps —fins i tot tota la vida—, escoltar també vol temps perquè puguin anar creixent les relacions. Potser és aquí on entren en joc la resistència pacient i la fidelitat.

Caminar amb els altres, caminar amb Déu. Per a molts de nosaltres, aquestes realitats són inseparables. Les necessitem totes dues. [18]

Com els sarments que creixen de la vinya, Jesús ens convida a estar en ell com ell està en nosaltres ﴾vegeu Joan 15﴿. Romandre implica alguna cosa que perdura en el temps. El que se'ns demana no és només un compromís d'un moment, sinó romandre en ell tota la vida. Només quedant‐nos‐hi podem continuar creixent i donant fruits.

Quin és aquest fruit? Jesús continuarà dient «Estimeu‐vos els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.» Caminar per aquest camí és arriscar‐se a donar‐ho tot per seguir Jesús, per poder estimar amb total llibertat fins al final. L'amor de l'evangeli no és simplement afecte, sinó el do de nosaltres mateixos per als altres. Aquest és el camí de la nostra vida a través del qual passem de ser servents a ser amics de Crist.

El fruit neix de vides viscudes plenament. Creix naturalment quan estem en Crist i vivim de la seva vida com els sarments reben la vida de la vinya. Hi ha una plenitud d'alegria per descobrir quan acceptem el repte de l'Evangeli. Estem a punt?

Caminar junts en el món d'avui

Davant els reptes d'avui i la nostra pròpia fragilitat, com hem dit abans, algunes
persones de vegades se senten com un sensesostre. Veiem la Creació de Déu ferida,
de la qual forma part la nostra família humana ferida. En els pobles que han estat
explotats i humiliats, el patiment es pot transmetre de generació en generació.
Coneixem famílies destrossades pels conflictes i la guerra. També reconeixem que hi
ha vides que han estat danyades per persones que professen el nom de Crist a
l'Església i també a la nostra comunitat de Taizé. [19]

No hi ha, però, una crida per afrontar junts aquests reptes? Un proverbi africà diu: «El que fa que un llarg viatge sembli curt és caminar junts». En la «gran migració» de la vida salvatge entre el Serengueti i el Massai Mara, els vedells més joves han de confiar en la força dels adults per travessar el riu i escalar la riba. També per a nosaltres hi ha moments en què necessitem que ens portin. O aprendre a acceptar que ens portin...

I quan afrontem aquests reptes tots junts, hi poden haver experiències de bellesa, de transcendència, que ens ajudin a descobrir l'espurna que ens fa posar en marxa amb una nova vitalitat. [20]

El dia de la resurrecció de Jesús, dos dels seus amics s'allunyaven de Jerusalem, on l'acabaven de matar ﴾Lluc 24,13‐35﴿. Però mentre caminaven, un desconegut se'ls va afegir. Més tard, quan es va asseure a taula amb ells, es van adonar que era Jesús. Els desconeguts ens poden ajudar a discernir la presència de Crist i a comprendre una vegada més que sempre està amb nosaltres.

«No tinguis por», ens xiuxiueja al cor, «estic amb tu, dia rere dia fins a la fi del món» ﴾Mateu 28,20﴿. Escoltarem aquesta promesa?

Com el llevat que es barreja amb la farina ﴾Mateu 13,33﴿, encara que pobres en mitjans i potser sentint‐nos molt petits, ¿ens veurem amb cor de tornar‐nos a posar en camí, no sols, sinó amb altres, enriquits mútuament mentre caminem junts?

Text complet en format PDF

[1] La vetlla de pregària va tenir lloc el passat 30 de setembre de 2023. Vegeu together2023.net per obtenir més informació.

[2] El germà Alois ha estat prior de Taizé des de la mort del germà Roger el 16 d'agost de 2005 fins al 2 de desembre de 2023. ¿Com podem expressar la nostra gratitud per aquests divuit anys com a servidor de comunió a la nostra comunitat, el seu constant esforç per l'ecumenisme i el desig de buscar sempre camins de solidaritat amb les persones més vulnerable?

[3] Quina és la crida que ens fa Déu davant del patiment generat als conflictes a Ucraïna, Palestina I Israel, Afganistan, Myanmar, Pakistan, Haití, Nicaragua, Sudan i tant d'altres llocs al món avui en dia?

[4] Des del 28 de desembre de 2023 fins a l'1 de gener de 2024.

[5] Sant Benet de Núrsia (480 547) és considerat el pare del monaquisme occidental. La regla que va escriure va ser adoptada a arreu d'Europa a mesura que es desenvolupaven els monestirs i va influenciar en moltes regles monàstiques posteriors.

[6] Durant la vetlla «Together», el Papa Francesc va parlar sobre el silenci: «Aquest vespre, nosaltres, cristians, hem estat en silenci davant de la creu de Sant Damià, com a deixebles que escolten davant de la creu, que és la càtedra del Maestre. El nostre silenci no ha estat buit, sinó que ha estat un moment ple de fe, d'espera i de disponibilitat. En un món ple de soroll, no estem acostumats al silenci. De vegades fins i tot ens costa suportar‐lo perquè ens posa cara a cara amb Déu i amb nosaltres mateixos. I, malgrat tot, és el fonament de la paraula i de la vida. (...) El silenci dins de la comunitat eclesial fa possible la comunicació fraterna».

[7] En moltes cultures, asseure's als peus d'algú o tocar‐li els peus és una manera d'honorar‐lo. Què podria significar per a nosaltres asseure'ns als peus de Jesús?

[8] La mort de Jesús a la creu ens ensenya que Déu és amb aquells que pateixen i que mai no és amb els qui causen patiment. Jesús va plorar la mort del seu amic Llàtzer, la seva resurrecció ens ensenya que la mort i el patiment no tindran mai l'última paraula.

[9] De vegades, per diverses raons, vivim èpoques de la nostra vida en què no sentim que tinguem cap propòsit o objectiu. Hi ha moments en què hem d'acceptar ser «en terra de ningú».

[10] Vegeu Mateu 11,29‐30. Quan el nostre cor esdevé més benèvol i es fa més humil no és senyal que caminem amb Jesús? El contrari de l'amor no és la ira ni tampoc l'odi, sinó la duresa de cor.

[11] La humilitat no té res a veure amb la submissió o la humiliació. Per contra, demana una gran força interior i no xoca mai amb els dons o les qualitats de la persona.

[12] «L'única manera de conèixer les nostres històries és conèixer la gent i llavors potser t'expliquen la seva història, (...) Les històries, I sobretot les cançons, ens ajuden a recordar. Per això explico històries i canto en la llengua del meu poble, Adnyamathanha, perquè m'ajuda a recordar qui soc. Em recorda que estic feta a imatge de Déu i que Déu, com a creador, va fer totes les coses. I ho recordo.» Aunty Denise Chapman, pastora de l'Església Protestant Unida d'Austràlia Meridional. Extret i traduït del llibre Yarta Wandatha, © 2014 Denise Chapman.

[13] De la pastora Anne‐Laure Danet: «Les divisions no són el mateix que la diversitat. No és la diversitat de les Esglésies el que està en qüestió. Això és normal, fins i tot necessari, perquè reflecteix les nostres respectives identitats: cultural, històrica, social, ètnica, sexual, etc. Per bé que aquestes identitats són secundàries perquè en Crist “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona” (Gàlates
3,28), aquestes existeixen i és en elles on s'encarna l'existència creient. Des del moment en què passen a un segon terme, es converteixen en riqueses perquè permeten una certa porositat. (...) Lluny d'anivellar les identitats, les enforteixen i perfeccionen sense separar‐les (...); més aviat el contrari, reconeixen en els altres els dons i l'acció de l'Esperit Sant. D'aquesta manera permeten teixir una identitat compartida. És un pas més en el moviment ecumènic que ha passat de la unitat en la diversitat (rebutjant qualsevol forma d'uniformitat) a la unitat en la diversitat reconciliada.» («La diversité en Église, de la division à l'enrichissement mutuel», en Contacts ‐ Revue Française de l'Orthodoxie, núm. 282, abril‐juny 2023.)

[14] Vegeu sant Màxim el Confessor: «Tinguem simpatia els uns per als altres i mitjançant la humilitat, curem‐nos mútuament". (La vida ascètica, 41)

[15] Durant la vetlla de pregària ecumènica, «Together», vam invocar l'Esperit Sant amb la pregària antiga «Adsumus Sancte Spiritus» («Som davant teu, Esperit Sant»). Una pregària que s'ha fet servir a l'inci de cada concili ecumènic des dels primers temps, per demanar a l'Esperit Sant que mostri el camí. Vegeu: https://tinyurl.com/Adsumus

[16] «El "Regne de Déu" no és objecte d'una visió
ideal, sinó que està arrelat a la "realitat". (...) Una visió que no està arrelada a la realitat d'aquest món és una il·lusió. Una il·lusió es crea per la incapacitat o la manca de voluntat d'afrontar els problemes de la vida. És una fugida al regne de l'irreal, fora del món de la realitat.» Choan‐Seng Song, teòleg taiwanès, en Jesus and the Reign of God, Fortress Press, 1993, pàg. 77.

[17] En les seves Revelacions, l'anacoreta anglesa del segle XIV Juliana de Norwich escriu: «(Déu) vol que sapiguem que no només es preocupa de les coses més nobles i més grans, sinó també de les més petites realitats, bàsiques i senzilles, tant de les unes com de les altres. Això és el que vol dir quan diu: "Tot anirà bé", perquè vol que spiguem que ni el més petit no serà oblidat.»

[18] «El nostre sentit de la presència de Déu quedarà desfigurat si no aconseguim veure la realitat de Déu en relació amb la realitat de la gent que ens envolta. I el sentit de la realitat dels qui tenim a prop serà desfigurat si no el veiem en relació amb la realitat de Déu.» Kosuke Koyama, teòleg japonès, en Water Buffalo Theology, Orbis Books, 1974, pàg. 91.

[19] Vegeu “Cercant la veritat” a www.taize.fr/ca_article31868.html" class='spip_url spip_out' rel='external'>https://
www.taize.fr/ca_article318.... Acceptem que aquest és un procés d'aprenentatge encara en curs a través del qual escoltem les persones, que han estat ferites, reconeixem el seu patiment i fem el possible per assegurar un entorn segur per a tothom.

[20] Sant Agustí d'Hipona: «T'he estimat tard, Bellesa sempre antiga i sempre nova. T'he estimat tard. I heus aquí que tu eres dins i jo fora. I et buscava fora. Desorientat, anava corrent darrera d'aquestes formes de bellesa que tu havies creat. Tu estaves amb mi, i jo no estava amb tu. (...) Em vas tocar i ara desitjo ardentment la teva pau. » (Confessions, 10.27.38)

Meditació del germà Matthew

Bernat — 2023-12-04T21:37:30Z

Diumenge, 3 de desembre de 2023 | Marc 13, 28-37

Som al primer diumenge d'Advent, el primer diumenge de l'any litúrgic. Aquest temps ens és donat per preparar-nos per acollir el naixement de Jesús, la vinguda de Déu entre nosaltres. És un temps ofert a cadascú de nosaltres per disposar-nos interiorment a rebre la novetat de Déu en les nostres vides, per deixar que l'Esperit Sant faci néixer en nosaltres intuïcions, projectes, i el coratge d'avançar en el camí que tenim davant nostre.

Però no es tracta de l'anunci del naixement del Nen Jesús allò que ens fa entrar, avui diumenge, en aquest temps d'Advent, sinó una altra crida: «Estigueu atents! Vetlleu!», ens diu el Crist. L'Evangeli d'avui es troba just abans del relat de l'entrada de Jesús en la seva Passió. Ens demana de mantenir-nos en una pregària atenta. Immediatament pensem a aquesta mateixa crida que Jesús adreçarà als seus amics a l'hort de Getsemaní. Aquesta repetició mostra davant de quina tensió extrema ens cal situar-nos.

Com acullo aquesta crida a vetllar? En un sentit literal, significa no dormir, no viure com si fóssim somnàmbuls. La temptació és adormir-se, tal com passa als deixebles a Getsemaní, o deixar-se aclaparar per les situacions complexes fins al punt de resignar-se amb un «i quin sentit té tot plegat».

Si Jesús ens demana de vetllar, ¿no es tracta també d'una invitació a reconèixer que en sabem ben poca cosa, sobre allò que ens espera, que som incapaços de preveure o d'anticipar realment les coses importants i decisives? Vetllar és saber-nos pobres, acceptant que no podem dur-ho tot a terme només pels nostres projectes, sinó que gosem deixar un espai buit en nosaltres, un espai per a Déu.

Vetllar és també una manera de mirar la vida fent atenció. Com mirem la vida que hi ha en nosaltres i al voltant nostre? En començar aquest any litúrgic, la nostra comunitat enceta una nova etapa. L'Advent ens convida, a nosaltres els germans, i a tots plegats, en les nostres famílies, en les nostres comunitats i en la societat, a canviar i a renovar la nostra mirada.

Ens atrevirem a mirar tot allò que hem viscut per discernir-hi el rastre de Déu, la vinguda de Crist? No es tracta de tancar els ulls davant el que no ha estat com hauria calgut, sinó més aviat de trobar una mirada justa. Ens atrevirem a viure el moment present per acollir joiosament la vida que el Crist vol donar-nos ja ara? Gosarem ser com l'argila a les mans d'un Déu terrissaire, tal com hem escoltat en la primera lectura, per esdevenir el que realment hem estat cridats a ser? Ens atrevirem a girar-nos cap aquell qui ve per tal que la nostra esperança neixi i reneixi sense parar fins al dia que el Crist serà tot en tots?

Les fulles de la figuera creixen, les paraules de Jesús no passen, resten sempre amb nosaltres. Tan si som al vespre, a mitja nit, al cant del gall o al matí, vetllem i mantinguem-nos desperts. Vine Senyor Jesús, vine! Preparem-nos per la festa!

2023 Vida interior i solidaritat

Bernat — 2022-12-26T21:55:53Z

On podem trobar la font d'una fraternitat universal, tant amb la nostra família humana com amb tota la creació? Respostes ben diferents a aquesta pregunta han anat madurant en les tradicions espirituals dels pobles de la terra.

Per als cristians, ara és l'hora d'aprofundir en la comprensió de la fe. No tant per fer-se veure ni pretendre tenir respostes per a tot, sinó més aviat per contribuir de manera més eficaç en la recerca comuna d'aquells que no volen sotmetre's a un destí sinó que escullen treballar per les grans qüestions d'avui en dia. Aquest missatge per a l'any 2023 busca identificar pistes per renovar la vida cristiana dels nostres temps.

«Pregar i practicar la justícia.» En els anys terribles de la Segona Guerra Mundial, aquesta era la intuïció del pastor Dietrich Bonhoeffer. [1] Des de la presó, reflexionava sobre l'essencial de la vida cristiana. En plena tragèdia de la guerra es va aixecar. En la nit del seu temps, ell hi veia clar:

El fet de ser cristià només pot consistir, avui en dia, en dues coses: pregar i practicar la justícia entre els humans. Tot allò que pensem, que discutim i organitzem en el si de la nostra pràctica cristiana ha de néixer de nou d'aquesta pregària i d'aquesta acció. [2]

Com podem traduir avui aquesta intuïció? Cadascú podria donar una resposta. A Taizé, diríem: aprofundint en la vida interior i la solidaritat amb els altres, o, fins i tot, nodrint la vida de pregària I eixamplant les amistats... Per tal descobrir els senyals de la presència de Déu en la nostra vida, el testimoni de Dietrich Bonhoeffer pot ajudar-nos. Ell era molt conscient del mal absolut que corria en el seu temps. Tot I així, com tants d'altres fins el dia d'avui en situacions de violència extrema, un impuls interior li va permetre optar per l'esperança i per la confiança en Déu, sense desesperar de la humanitat.

En les circumstàncies actuals, també nosaltres podem escollir la confiança. Som lliures de discernir, al cor del nostre món, una llum que prové d'un altre lloc. Fins i tot quan travessem un moment difícil, fins i tot quan Déu sembla no respondre al nostre crit, aquesta llum ja s'alça en els nostres cors com l'estel del matí (2 Pere 1, 19).

Germà Alois

Optar per la confiança

Avui que tantes càrregues afeixuguen les generacions més joves —i no només les més joves—, què podria transformar la nostra mirada i desvetllar la nostra creativitat? Per descomptat, hi ha moltes raons per sentir una profunda ansietat que pot afectar la nostra visió del món i la nostra mirada sobre nosaltres mateixos. Alguns fins i tot s'interroguen sobre Déu i la seva presència en el món.

La inquietud és una reacció comprensible. Fins i tot pot ser saludable quan ens estimula a observar i a comprendre, sense ingenuïtat però amb lucidesa, els perills que ens amenacen. Tanmateix, estiguem atents a no cedir al fatalisme, al cinisme o a la por, que ens podrien abocar a una espiral negativa.

Per tal d'evitar quedar-nos en aquest atzucac, l'Evangeli ens orienta cap a Crist Jesús, que camina davant nostre. Al llarg de la seva vida, va experimentar la joia, però també la inquietud. I va patir una creixent hostilitat fins a la violència extrema de la creu. Tot i així, la mort no tingué la darrera paraula, ja que Déu el ressuscità i viu per sempre. Aquí rau allò inaudit de l'Evangeli. Els primers testimonis ens conviden a acceptar el risc de confiar en aquest missatge.

Crist continua avui acompanyant cada ésser humà, per comunicar a tothom l'amor sense límits de Déu. Per l'Esperit Sant, l'alè de Déu, Crist ens permet mantenir-nos dempeus i confereix a tota persona una dignitat irreductible. No ens deixem impressionar per allò que ens ve de l'exterior; acollim també aquesta llum interior, aquesta confiança que anomenem fe.

Cercar un renovament en la pregària

Per tal d'acollir una nova mirada sobre la nostra vida, sobre els altres i sobre el món ens cal un camí personal. Això té lloc en el més íntim de nosaltres mateixos, quan acollim en la nostra vida la presència bondadosa de Déu. Es tracta d'un viratge interior, que l'Evangeli també anomena conversió, i que ens condueix a acollir el consol de Déu i a estimar més i més.

Tots podem buscar llocs i moments per viure aquest silenci interior, obrir un espai d'escolta i descobrir una comunió amb Déu. Jesús mateix havia convidat els seu amics a fer-ho així: «Quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats.» (Mateu 6, 6)

Aquesta crida, avui en dia, ens pot semblar una mica a contracorrent. Travessem un període on les polaritzacions s'accentuen i les divisions s'agreugen a les societats i, a vegades, fins i tot a les Esglésies i a les famílies. En aquest context, el soroll i les mentides sembla que sempre acabin guanyant per davant dels llargs processos de maduració interior.

És aleshores que la pregària esdevé encara més essencial: és font d'esperança, un camí d'assossec que ens fa capaços de guardar obertes les portes del diàleg, fins i tot amb aquells que s'oposen a nosaltres o que provenen d'horitzons diferents.

Caminar plegats

A la pregària personal s'afegeix una altra crida, la de caminar plegats amb els altres, amb vista a una fraternitat universal, de la qual busquem poder-ne discernir els signes. La vida interior no és una aspiració que es persegueixi en l'aïllament, sinó que es perllonga en un procés comunitari amb aquells que comparteixen la mateixa recerca.

Comencem doncs fent créixer la unitat visible dels cristians! No tant per ser més forts davant un món hostil, sinó per alliberar la dinàmica de l'Evangeli. No cal esperar que totes les qüestions teològiques s'harominitzin per trobar-nos en una pregària comuna.

A vegades, quan ens trobem amb cristians de diferents confessions, prenem consciència de posicions que semblen incompatibles, i que, de fet, poden ser-ho, almenys en un pla conceptual. En lloc de situar-les en un primer pla, un altre enfocament és possible: començar una vegada i una altra per pregar plegats. Aquesta és una manera de viure la unitat que permetrà al poble de Déu d'avançar cap a una confessió de fe comuna.

Potser això també ens permetrà de fer evolucionar la nostra mirada sobre l'Església: podríem considerar-la encara més com la gran família d'aquells que escullen estimar seguint els passos de Crist? Per tal de ser ferment de pau, deixem d'alimentar les divisions entre nosaltres que ens duen en vies paralleles que no es troben mai!

Aquesta recerca de la unitat visible cal que vagi acompanyada del reconeixement del mal que ha estat comès també en les nostres Esglésies i amb un compromís ferm per complir amb els canvis necessaris. Moltes persones han vist la seva confiança feta miques. També a Taizé, la confiança d'alguns ha estat traïda, en som ben conscients. La confiança és una realitat fràgil que necessita sempre ser renovada i reconstruïda; això només és possible per mitjà de l'escolta d'aquells que han estat ferits. [3]

Eixamplar l'amistat

Per tal de contribuir a una fraternitat universal, l'Església està cridada a ser un signe del regne de Déu que ve i a descobrir quina és la crida de l'Esperit Sant avui. Vet aquí algunes d'aquestes crides que cal que aprofundim junts.

Avui, per molta gent, un sentiment de pertinença esdevé essencial per construir la pròpia identitat. No obstant això, aquest sentiment pot consolidar-se, no tant com una
oposició conflictiva, sinó en el respecte i la trobada. Sí, cerquem aquesta part de veritat que hi ha en l'altre —sempre ens ajudarà a créixer.

Un lloc de respecte mutu pot ser el diàleg entre creients de religions diferents. En el diàleg, l'obertura als altres és possible quan nosaltres mateixos ens trobem arrelats en la
nostra tradició religiosa, com un arbre que necessita arrels profundes perquè les branques puguin créixer ben obertes. Una amistat autèntica és possible, fins i tot si inclou un cert dolor perquè l'altre no pot compartir totes les nostres conviccions més profundes.

Molta gent sent amb dolor com el racisme i tota mena de discriminacions pesen sobre les relacions interpersonals i sobre tantes societats. Busquem plegats què pot ajudar-nos a canviar la nostra mirada sobre els altres, per exemple posant-nos a l'escolta d'aquells que han hagut de marxar del seu país d'origen. Acceptem aquesta part d'alteritat que fa valuosa cada trobada.

Estem prou atents al clam de la Terra? Molt sovint, les nostres activitats i negligències malmeten el nostre meravellós planeta, ens ho recorden els desastres mediambientals i els fenòmens climàtics extrems que darrerament s'estan multiplicant. És urgent recordar la responsabilitat confiada per Déu a la humanitat. Les decisions polítiques i econòmiques són imprescindibles. Però també cadascú de nosaltres pot simplificar la manera de viure i renovar la capacitat de meravellar-se davant de la bellesa de la creació.

En el context de la guerra que colpeix Ucraïna i tants altres llocs arreu del món, algunes persones tenen dificultats per pregar; com si Déu fos absent o silenciós davant del mal. I,
tanmateix, en pregar per la pau, el sentit de la responsabilitat i la solidaritat envers tots els qui pateixen terriblement la tragèdia de la guerra es desvetllen en nosaltres. No es tracta de demanar una pau fàcil que doni la victòria a l'agressor, sinó una pau veritable i exigent que, per tal que perduri, ha d'anar unida a la justícia i a la veritat. Sí, pregar per la pau és més urgent que mai.

Per a aquells d'entre nosaltres que són creients, la confiança en Déu pot donar una esperança que és més forta que la por del futur. No pas una confiança ingènua, sinó la convicció, arrelada al nostre cor, que Déu actua en la seva creació, i que també ens crida a nosaltres a actuar-hi, assumint la nostra responsabilitat, per a nosaltres mateixos... i per a la propera generació.

Quan la pau sembla un ideal inaccessible, quan la violència esquinça la família de les nacions, quan perills de tota mena ens fan estremir, diguem-nos dins nostre: en una vida interior, per pobre que sigui, per una solidaritat amb els altres i una amistat que s'eixampla més i més, el Crist ressuscitat ve a trobar-nos. Ell ens canvia la mirada, ens ajuda a eixamplar-la i ens convida a fer passos endavant inesperats. Sabrem acollir-lo?

Missatge en format PDF

[1] Compromès en la resistència contra Hitler i actiu en l'Església confessant, Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) fou empresonat l'any 1943 i executat el 1945. Després de la guerra, la repercussió que tingueren les seves cartes i reflexions escrites a la presó continua fins avui.

[2] «Pensaments pel dia del baptisme de D. W. R. Bethge» (maig 1944), dins de Resistència i submissió.

[3] A propòsit d'aquest tema, vegeu la declaració del germà Alois «A l'Església i a Taizé, el treball de recerca de la veritat ha de continuar», publicat en ocasió de la trobada europea de Rostock i accessible en línia a www.taize.fr/protection

2022 Esdevenir artesans d'unitat

Bernat — 2021-12-26T13:04:25Z

Fer créixer la unitat, crear lligams: aquest és un dels grans reptes del nostre temps. El període actual està marcat per evolucions contradictòries.

D'una banda, la humanitat va prenent més clarament consciència que està interconnectada i relacionada amb tota la creació. La pandèmia ens ha fet adonar una vegada més que som una família humana, que junts passem adversitats, i que només junts podem superar‐les.

D'altra banda, les polaritzacions s'agreugen a nivell social, polític i ètic, i provoquen noves fractures a les societats, entre els països, i fins i tot a les famílies. Els cristians no ens estalviem aquests antagonismes. Entre les Esglésies i també en el seu interior, les diferències s'endureixen i esdevenen divisions en un moment en què el nostre testimoni de pau, amb tota la nostra diversitat, seria vital.

Actualment, en alguns països, a aquests antagonismes s'hi afegeix una enorme pèrdua de confiança vers les comunitats cristianes, a causa de la revelació d'agressions sexuals i abusos espirituals comesos en el seu si. Moltes persones han vist traïda la seva confiança. A Taizé, com en altres llocs, aquests darrers anys hem estat treballant la veritat d'aquestes qüestions tan greus. I farem tot el possible perquè Taizé sigui un lloc segur per a tothom (www.taize.fr/protection)

L'Església està cridada a ser un lloc d'amistat per a tothom. Per això, avui és necessària una conversió radical des de la fidelitat al missatge de l'Evangeli. Crist, amb un amor que el va portar al punt de donar‐se ell mateix, va obrir una nova font de la qual en podem treure la força per tal d'escollir viure la fraternitat, per promoure la dignitat de cada ésser humà i per tenir cura de la creació. Crist ens demana que a través de la nostra comunió fraterna, siguem signe que Ell ha vingut a unir tots els éssers humans en l'amor de Déu.

M'agradaria que aquestes propostes per al 2022 ens convidessin a preguntar‐ nos: com podem fer créixer la unitat en la família humana i amb tota la creació, amb els éssers estimats, en les nostres Esglésies i comunitats, i fins i tot en el nostre propi cor?

germà Alois

Cadascuna de les sis propostes va seguida d'un breu text per aprofundir la reflexió. Aquestes citacions s'aprofundiran en articles a la web, podcasts i als tallers que s'ofereixen a Taizé.

Es publicaran en línia referències bíbliques i comentaris per a cadascuna d'aquestes sis propostes. També s'hi inspiraran els textos utilitzats en les introduccions bíbliques a Taizé.

Primera proposta | La joia de rebre

Tots nosaltres podem contribuir a un futur de pau i d'unitat en la família humana. Comença amb les relacions que construïm entre nosaltres. Hem de cuidar‐nos els uns dels altres, les nostres famílies, els éssers estimats i els amics, sobretot en temps de desafiaments.

La unitat de la família humana creix cada vegada que ens obrim a aquells que provenen d'orígens diferents del nostre. ¿Potser podríem acostar‐nos més al altres, sobretot als que espontàniament no ho faríem? Sovint ens sorprendrem, perquè el que rebrem d'ells no ens ho hauríem imaginat mai.

Si no ens deixem paralitzar pels dubtes ni els temors, se'ns concedirà la joia de rebre. És en la relació amb els altres que trobem la nostra identitat. Fins i tot ens poden ajudar a sortir dels moments de tristesa interior i a trobar el sentit de la nostra existència.

En una de les paràboles que explica Jesús, una persona malferida rep el socors d'un estranger que passava per allà. El seu gest el porta a córrer el risc d'anar més enllà de fronteres ètniques, polítiques i religioses. L'acte espontani que el va convertir en proïsme del ferit, ¿no va donar sentit a la seva vida aquell dia? Encara avui recordem i ens inspirem en aquesta figura, el «bon samarità» (Lluc 10, 29‐37).

«Al nostre país parlem d'Ubuntu, l'essència de l'ésser humà. Ubuntu es refereix, especialment, al fet que no es pot existir com un ésser humà aïllat. Ubuntu parla de la nostra interdependència. No podem ser humans tots sols. Massa sovint ens pensem que som simples individus, separats els uns dels altres, però estem connectats i tot el que fem afecta el món sencer.» – De l'arquebisbe anglicà emèrit Desmond Tutu, una figura de la lluita contra l'apartheid i a favor de la reconciliació a Sud‐àfrica

Segona proposta | Privilegiar el diàleg

Fer créixer la unitat passa, primer de tot, per crear vincles de confiança. Ara bé, massa sovint les relacions humanes estan amenaçades per la desconfiança. La violència verbal és cada cop més freqüent en el debat públic i a les xarxes socials, i les pors s'instrumentalitzen. Com podem respondre a aquestes aberracions?

Podem optar per escoltar i dialogar. No es tracta de dir a l'altre que penses com ell si no és el cas, sinó de fer tot el possible per continuar conversant amb aquells que pensen diferent de nosaltres. Intentem fer tot el possible per evitar una ruptura del diàleg.

Proposem‐nos de no posar mai una etiqueta a ningú, ni transmetre mai prejudicis. Ningú ha de quedar reduït a les seves accions o opinions. I el desacord, fins i tot radical, es pot expressar sense agressió, tot i que cal admetre que de vegades, en determinades situacions d'injustícia, s'ha d'expressar la indignació.

Hi ha reflexos identitaris que agreugen les divisions a les nostres societats, i això també passa a les comunitats cristianes. En lloc de definir‐nos en oposició als altres, ¿podríem desenvolupar una identitat i un sentit de pertinença que no exclogui l'obertura als altres?

«L'amistat més autèntica i més fraternal es pot donar entre homes que pensen de manera diferent sobre temes essencials. Comporta, sens dubte, un element de dolor, però fa que el nostre amic encara ens sigui més estimat.» – Del filòsof francès Jacques Maritain, el 1970

Tercera proposta | Fraternitat entre tots

Fer créixer la unitat implica el rebuig de les desigualtats socials. Algunes polaritzacions tenen l'origen en l'exclusió que pateixen o senten moltes persones o fins i tot pobles sencers.

Amb cristians de totes les Esglésies, amb creients de diferents religions, amb dones i homes de bona voluntat que no creuen en Déu, siguem solidaris amb les persones en situació de precarietat, amb els exclosos, amb els migrants que sovint han tingut vides marcades pel patiment.

Viure la fraternitat comença a la nostra porta. Anem més enllà de les divisions, creem amistat. I veurem com el nostre cor es torna més obert, més ampli, més humà. ¿Som prou conscients que la nostra manera personal de viure pot tenir un impacte a l'altra banda del món?

Per als creients, viure com a germans és inseparable de la fe. Jesús deia: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mateu 25, 40). Amb la seva vinguda al món, el Crist Jesús s'ha unit a cada ésser humà. Ens acostem a ell quan anem cap als que han estat ferits per la vida; ens permeten entrar en una relació més profunda amb Ell.

«El repte més gran ara mateix és com aconseguir una revolució del cor, una revolució que ha de començar per cadascun de nosaltres. Quan comencem a ocupar els llocs més baixos, a rentar els peus dels altres, a estimar els nostres germans i germanes amb aquest amor ardent, aquesta passió que ha portat a la creu, llavors podem dir realment: "Ara he començat".» – De la periodista americana Dorothy Day, compromesa en la defensa dels drets humans, el 1963

Quarta proposta | Solidaritat amb tota la creació

Avui veiem més clarament la unitat de la creació. La interdependència de tot el que és viu ens fa descobrir que, en certa manera, som germanes i germans de tots els éssers. Per als creients, el nostre meravellós planeta és un do que Déu ens ha confiat i que hem de transmetre a la següent generació.

Tanmateix, veiem com l'activitat humana va debilitant el planeta. En els darrers temps, els desastres ambientals i els fenòmens meteorològics extrems han afectat molts llocs del món. Com a conseqüència d'aquestes crisis, cada cop més gent es veurà obligada a deixar la seva terra, esdevinguda inhabitable. Fa dècades que moltes recerques ens han estat advertint de la destrucció de la biodiversitat.

Davant d'aquestes emergències ecològiques, les respostes polítiques, les innovacions científiques i les opcions socials són essencials. Molts joves prenen compromisos valents, però és cert que alguns es deixen portar per la frustració i la ira, cosa ben comprensible.

Tanmateix, no ens desanimem! Sovint és a partir de "gairebé res" que comença una transformació. Per als creients, la fe en Déu estimula el compromís i la confiança en la capacitat de la humanitat per respondre a aquestes crisis. Tots ens podríem preguntar: quin pas concret, per humil que sigui, puc fer en un futur proper per començar o per aprofundir una conversió ecològica?

«Tots nosaltres —siguem qui siguem i on siguem—podem modificar la resposta col·lectiva a l'amenaça sense precedents del canvi climàtic i de la degradació ambiental. Tenir cura de la creació de Déu és una missió espiritual que exigeix una resposta compromesa. Vivim un moment crític. En depèn el futur dels nostres fills i el futur de la nostra casa comuna.» – Crida conjunta del papa Francesc, del patriarca ortodox Bartomeu i de l'arquebisbe anglicà de Canterbury Justin Welby, 1 de setembre de 2021

Cinquena proposta | La passió per la unitat dels cristians

La recerca de la unitat és un repte majúscul per als cristians. Com podem esdevenir ferment de fraternitat si estem dividits entre nosaltres mateixos? En Crist trobem una font única d'unitat (Joan 17, 20‐21; Efesis 2, 14). En lliurar la seva vida a la creu, va portar fins a l'extrem un amor que destrueix l'odi i les barreres entre els éssers humans.

L'Evangeli ens crida a superar les divisions i a ser testimonis que la unitat és possible en una gran diversitat. ¿No és aquesta una contribució especialment important que els cristians estan cridats a fer per mor d'una fraternitat en la família humana? Un testimoni com aquest parla més que cap discurs.

L'Evangeli ens porta a conrear l'art de crear la unitat. Tots podem esdevenir artesans d'unitat tot teixint lligams d'escolta i d'amistat allà on siguem.

En el diàleg entre les diferents confessions cristianes, cal prendre's seriosament les diferències que perduren i la recerca teològica és indispensable. Però els diàlegs per si sols no condueixen a la unitat visible.

Per avançar, trobem‐nos més sovint entre batejats d'altres Esglésies, en una pregària comunitària centrada en la Paraula de Déu. Qui sap? Potser l'Esperit Sant ens sorprendria... Descobriríem que és Jesús qui ens reuneix i que l'amor de Crist pot resplendir més clarament quan reconeixem humilment allò que ens manca i quan ens obrim a allò que podem rebre dels altres.

«Es tracta de donar i rebre els uns dels altres, i no pas de caure en un relativisme dogmàtic, sinó d'arribar a un punt en què comprenem que l'essencial de la fe apostòlica pot expressar-se de maneres diferents, però convergents. I pel que fa a la resta, confiar i esperar una nova efusió de l'Esperit, tot estant preparats per acollir-la.» De la teòloga ortodoxa Elisabeth Behr‐Sigel, el 1986.

Sisena proposta | Deixem que Déu unifiqui els nostres cors

Fer créixer la unitat demana un compromís de tot el nostre ésser, que comença en el propi cor. Amb les paraules d'un antic salm, la nostra pregària s'eleva cap a Déu: «Que el meu cor tot sencer veneri el teu nom.» (Salm 86, 11)

Per anar cap a aquesta unitat interior, ¿potser de vegades caldria destriar els nostres desigs i acceptar que no podem viure‐ho tot? Si tenim moltes possibilitats al davant, mirem de discernir quines ens encaminen més cap a la pau, la llum i la felicitat.

En nosaltres hi ha una profunda set de comunió i d'unitat. Ens ve de Déu, i podem expressar‐la amb la pregària. Amb ben poques paraules, restar en silenci, la soledat amb Déu ens ajuda a buscar el sentit de la vida i renovar la nostra disponibilitat per deixar que l'Esperit Sant treballi en nosaltres.

Per aconseguir la unitat del cor, hi ha un camí que sempre és possible: fixar la nostra mirada en Crist Jesús, aprendre a conèixer‐lo cada vegada més, confiar‐ li les nostres alegries i les nostres tristeses. Fins i tot enmig de les dificultats, amb ben poques certeses sobre el futur, podem continuar el nostre camí pas a pas, en la confiança que, per l'Esperit Sant, el Crist ressuscitat ens acompanya sempre.

«Fer silenci és escoltar Déu; desfer-nos d'allò que ens impedeix d'escoltar, de sentir Déu; és escoltar Déu arreu on expressa la seva voluntat, en la pregària i més enllà de la pregària pròpiament dita. Ens cal el silenci per fer la voluntat de Déu. El silenci prolongat per aquesta altra disposició de nosaltres mateixos que tan sovint deixem de banda... o que menystenim per ignorància: el recolliment. Ens cal “recollir” els rastres, les pistes, les invitacions, les ordres de la voluntat de Déu, com el pagès recull la seva collita al graner, com el científic recull el fruit d'una experiència.» – De l'escriptora i assistent social francesa Madeleine Delbrêl, el 1968.

Llibret en format PDF

Pregàries en directe des de Taizé

Bernat — 2021-07-02T06:00:00Z

Cada dissabte

La pregària del vespre es retransmet en directe en vídeo des de Taizé cada dissabte a les 20:30 h (CET | UTC+1). Podeu seguir-la a les xarxes socials de Taizé. L'enllaç es publicarà aquí sota.

Order of prayer — 09/08/2025

Song	Alleluia (94)
Psalm 23	Alleluia 22 (77)
Reading	Psalm 27:4
Song	Atme in uns (158)
— Silence —
Intercessions	Kyrie 9 (83)
Song	In te confido (46)
Prayer
Song	Laudate Dominum (10)
Gospel	John 20:19-23
Songs	Az egek és a földek (118)
	Ô toi, l'au-delà de tout (149)

All songs from Taizé are © Ateliers et Presses de Taizé.
The song numbers refer to the Taizé songbook 2025-2026.
The songs can also be found from this page.


Psalms for the week

Cada dia

Podeu seguir en directe cada dia la pregària del vespre des de Taizé.

de dilluns a diumenge, a les 20:30 h (CEST | UTC+2), des de l'Església de la Reconciliació, àudio en directe. Podeu accedir-hi des del requadre verd de la columna dreta de la nostra pàgina de benvinguda.

Pregàries en directe des de Taizé

Pregàries en diferit

Pels qui vulguin pregar en un altre moment del dia, publiquem aquí els clips d'àudio de les dues últimes pregàries.

2022-02-28 20:30

Your browser does not support the audio element.

2022-02-27 20:30

Your browser does not support the audio element.

Desenvolupament d'una pregària

En aquesta pàgina podreu aprendre els cants de Taizé amb les seves veus.

Pregària del vespre

Cant
Salm
Lectura bíblica
Cant
Silenci
Lletania d'intercessió o de lloança
Cant
Benedicció
Cants

Cants meditatius

Bernat — 2021-06-24T09:39:47Z

La pregària del cant és una de les expressions més essencials de la recerca de Déu. Els cants breus, repetits llargament, en remarquen el caràcter meditatiu. En poques paraules, expressen una realitat fonamental, ràpidament captada per la intel·ligència. Com si es repetís fins a l'infinit, aquesta realitat, a poc a poc, s'interioritza en tota la persona. Els cants meditatius ens obren així a l'escolta de Déu. En una pregària comunitària ens permeten participar a tots i restar plegats a la presència de Déu sense mesurar massa el temps.

Per obrir les portes a la confiança en Déu, no hi ha res que substitueixi la bellesa de les veus humanes unides pel cant. Aquesta bellesa pot fer entreveure «la joia del cel a la terra» com ho experimenten els cristians d'Orient. I comença a desenvolupar-se una vida interior.

Aquests cants sostenen també la pregària personal. Van construint una unitat de la persona en Déu i poden convertir-se en subjacents al treball, a les converses, al repòs, i així poden unir la pregària a la vida quotidiana. Fins i tot en el nostre inconscient, prolonguen en nosaltres una pregària, en el silenci del nostre cor. Els cants meditatius editats en el quadern «Cants de Taizé» són senzills, però el seu ús en una pregària comunitària requereix una preparació. Per tal que la pregària contingui caràcter meditatiu, l'assaig de cant cal fer-lo fora del moment de pregària pròpiament dit.
Durant la pregària és preferible que no es dirigeixi el cant, per poder ajudar que les mirades de tothom se centrin en la creu, les icones o l'altar. Tanmateix, en una gran assemblea, tanmateix, dirigir molt discretament un cor petit o alguns instruments pot ser un suport.

L'animador del cant se situa generalment a primera fila, amb els que llegeixen el psalm, la lectura i les intercessions, no de cara als participants sinó girat, com la resta, de cara a l'altar o les icones. Per trobar la nota inicial, s'aconsella fer servir un diapasó o un instrument. La persona que entona també ha de vetllar pel tempo, que pot tenir tendència a alentir-se. Des del moment que el nombre de participants augmenta és necessari utilitzar micròfon, preferiblement micròfon mòbil, per iniciar i acabar els cants (s'acaben amb un «Amén» a la darrera nota). La persona que entona el cant pot sostenir el grup cantant amb un micròfon, sense imposar, no obstant, la seva veu. Per a una assemblea nombrosa, és de molt important una bona sonoritat. Abans de la pregària en comú cal verificar la instal·lació i fer un assaig de les veus amb totes les persones que facin servir micròfon.

Els cants en diferents llengües es destinen sobretot a les grans assembles internacionals. En un grup de barri obert a totes les generacions és millor triar els cants en una llengua ben coneguda pels participants. Si es pot donar un llibret «Cants de Taizé» a cadascú o un full amb els textos dels cants, millor. Cal integrar també algun cant del repertori local.

Instruments: la guitarra o un teclat sosté l'estructura harmònica del cant. Serveixen sobretot per mantenir el to i el tempo exactes. El guitarrista ha de mantenir un estil clàssic. Si no se'l sent prou, cal fer servir micròfon. A més d'aquest acompanyament de base, hi ha acompanyaments per a altres instruments.

Taizé – Instrumental
Taizé – Instrumental 2
Taizé – Instrumental 3

Hi ha 3 CDs per acompanyar el cant de grups que es troben per pregar amb els cants de Taizé. Aquests enregistraments tenen un suport instrumental per tots els cants senzills que convenen per a la pregària d'un grup petit. Els acompanyaments són fets en guitarra, flauta, oboè i clarinet. S'han enregistrat a Taizé.

Vegeu: Llibres, CDs i DVDs

« Ce qui est intéressant à Taizé, c'est que cette formule de la répétition pacifiante a été reprise dans une perspective liturgique, c'est-à-dire non seulement personnelle, mais aussi communautaire, dans une prière commune. Certains jeunes, qui ne savent presque rien du mystère y sont alors introduits, et ils font l'apprentissage de la prière. »

Olivier Clément

Els joves i la pregària a Taizé

Bernat — 2021-03-25T19:14:39Z

Un dels germans reflexiona sobre la participació dels joves en la pregària; subratlla tres dimensions de la pregària a Taizé que li sembla que tenen ressò en la recerca dels joves.

Tres cops al dia, tot s'atura al turó de Taizé: el treball, els estudis bíblics i els petits grups de reflexió. Les campanes criden a l'església per pregar. Centenars, de vegades milers de joves de països molt diversos d'arreu del món, preguen i canten amb els germans de la comunitat. Cants breus, repetits llargament, que en poques paraules expressen una realitat fonamental, ràpidament copsada per la ment. Després es llegeix la Bíblia en diverses llengües. Al centre de cada pregària comuna, un temps llarg de silenci ofereix un moment singular de trobada amb Déu.

A nosaltres, els germans, sovint ens impressiona la capacitat que els joves tenen d'estar-se a la nostra església, de vegades durant hores i hores, en silenci o sostinguts pel cant meditatiu. Els joves de vegades se sorprenen ells mateixos descobrint com han arribat a pregar a Taizé. Quan demanem als grups amb qui ens trobem al final de la seva estada què és el que més els impactat, la resposta és ràpida, sense vacil·lació: «la pregària!» I tanmateix, quants dels qui parlen amb tant entusiasme de la seva experiència de pregària semblen a primera vista poc «experts»! Això encara és més colpidor.

Nosaltres mateixos, un cop més, restem astorats davant d'això. Què és el que permet als joves d'obrir-se veritablement a un diàleg interior en la pregària? Com podem fer-los descobrir que, fins i tot sense saber pregar ni saber què demanar o què esperar, Déu ja ha posat dins nostre l'anhel d'una comunió?

Tot i no poder respondre-hi realment, puc tanmateix remarcar tres aspectes de la pregària de Taizé que em sembla que donen resposta a la recerca dels joves: una pregària accessible, una pregària meditativa, una pregària del cor.

Una pregària accessible

La pregària de la comunitat s'ha modificat força amb els anys, s'ha tornat cada cop més senzilla. Al germà Roger sempre li preocupava que res en la pregària comuna no semblés inaccessible. Per a ell, llegir un text massa llarg o massa complicat pel seu vocabulari podia tornar opaca aquesta relació d'amor que la presència de l'Esperit Sant ofereix en la pregària.

D'aquesta exigència, de la preocupació per fer accessible l'experiència interior a un gran nombre de persones sorgeix aquesta manera de pregar amb cants senzills i meditatius. No pas perquè tot s'hagi adaptat per als joves. En certa manera, els cants de Taizé no són per si mateixos cants escrits amb música de joves. Jo crec que els nostres cants estan profundament arrelats en la tradició monàstica. Pel seu vocabulari que és el dels salms, el de la llarga tradició de pregària cantada que inicia totes les primeres assemblees d'Israel. Pel seu caràcter meditatiu, i fins i tot repetitiu. En el fons, la comunitat va començar cantant els salms i continua fent-ho encara avui. Però més que cantar tot el salm, ens centrem en un verset, el meditem junts, deixem que ressoni i trobi en nosaltres les experiències que farà sortir a la llum.

Potser el que colpeix els joves a Taizé és sentir que nosaltres ens esforcem per fer que l'expressió de la fe sigui el més simple possible, però sense «rebaixar-la» ni «edulcorar-la». Instintivament senten que la pregària que se'ls proposa no és tant la traducció en la seva llengua d'una realitat que els és estranya, sinó més aviat una invitació a una recerca que els fa anar més enllà d'ells mateixos, que tot posant-los als llavis mots d'una altra època, els obliga suaument a descentrar-se, a buidar-se. Els joves són molt bons a l'hora de sentir això. Saben distingir entre els discursos plens de si mateixos i els que creen espai buidant-se de certeses. Potser senten que com a comunitat, adaptant la nostra pregària a la seva presència, hem volgut eixamplar el nostre camí, estendre a tots la intimitat que desitgem viure en Déu. En aquest sentit, és molt important que el cant sigui repetit contínuament per tots i no sols per solistes o cantaires, que deixarien per a l'assemblea només la tornada.

Una pregària meditativa

La pregària amb els cants de Taizé és també una meditació bíblica. Quan per Tots Sants la nostra església s'omple de jovent dels instituts francesos, em sorprèn molt descobrir amb quina naturalitat 2.500 joves canten: «Que exulti i m'alegri en el teu amor!», les paraules d'un cant escrit en francès. Em fa l'efecte que, per mitjà de la repetició d'un o dos versets, el cant els obre un accés directe vers la Paraula de Déu i els permet interioritzar, incorporar la bellesa i fins l'«aspror» dels mots bíblics. Després, tot redescobrint en la lectura les frases que ja se saben de cor, alguns textos s'il·luminen amb una llum inesperada.

De vegades em pregunto si la nostra manera de cantar no és pas com una mena d'introducció a la «lectio divina», aquesta lectura atenta de la Paraula que obre un espai per a deixar que el text ressoni en totes les seves dimensions. Els jueus parlen de «mastegar» la Torà. Un dels rabins citats en un recull de textos jueus dels primers segles després de Crist, deia: «Gira i regira la Torà en tots els sentits, perquè tot hi està escrit; només ella et donarà el veritable coneixement. Fes-te gran en aquest estudi i no l'abandonis mai; no podràs fer res de millor» (Mishna Abot 5, 25). A Taizé la repetició dels cants es fa ressò d'aquesta masticació, d'aquesta respiració de la Paraula.

Una pregària del cor

Un altre aspecte que sovint em sobta sentint els joves parlar de la pregària a Taizé és la capacitat que té el llarg moment de silenci al mig de la litúrgia de donar-los l'oportunitat de centrar-se en el que hi ha dintre seu. «Fer balanç», «escoltar el cor», «reflexionar sobre els teus problemes», «buidar la ment», «fer una pausa», «fer examen de consciència», «fer caure les màscares»...: els joves saben prou com descriure el que el silenci els permet. Quan estan junts, el silenci no els fa por. Al contrari, molts diuen que la primera vegada els deu minuts els semblaven llargs, però que després s'omplien sols.

Em pregunto si el que intenten expressar no correspon pas a allò que els cristians d'Orient anomenen la «pregària del cor» i també «la guarda del cor». «Sobretot vetlla el fons del cor!», diu el llibre dels Proverbis, «que d'allí brolla la vida.» (Pr 4, 23)

En la Bíblia el cor és el centre de la persona humana, el punt cap on convergeixen totes les energies. Per als monjos de la tradició oriental, pregar tot repetint una frase curta amb el ritme de la respiració és per damunt de tot pregària del cor, és a dir, esforç d'unificació de totes les energies per fer-les passar a través del foc del cor al gresol de l'amor. Unificant els sentiments, les energies, el cor és el lloc d'on poden brollar els bons propòsits com aigua purificada. La pregària com a vigilància, vetlla i escolta permet de concentrar, de recentrar els propis anhels i sincronitzar-los en l'amor. La pregària és aquesta preparació del cor per a la vigilància que l'amor requereix en les diferents situacions.

Per mitjà del cant, del silenci, els joves es descobreixen capaços d'un cor nou, d'un cor simple en el sentit etimològic del mot, un cor sense plecs, un cor desplegat. Els primers cristians parlaven de la pregària com d'una manera de fer fondre el «greix espiritual» que afeixuga els pensaments i els anhels. La imatge dels plecs és ben suggestiva: el cor desplegat és el cor despullat, el que es mantindrà més a prop dels seus anhels, i per això podrà descobrir més clarament com Déu el crida a ser creador. «Tot anhel que, dins nostre, crida Déu ja constitueix una pregària. El teu anhel ja és la teva pregària. Hi ha una pregària interior que mai no calla: és el teu anhel. Si vols pregar, no deixis mai d'anhelar.» (Sant Agustí, comentari sobre el Salm 37.)

Sense entrebancs, obert a una certa transparència, el cor aprèn també a fer madurar les decisions i les intuïcions, a traçar les línies d'un camí de vida. A discernir també les situacions delicades i els atzucacs. És en aquest sentit que espero que els joves comprenguin que «la pregària no allunya pas de les preocupacions del món. Al contrari, no hi ha res més responsable que pregar: com més vivim una pregària ben senzilla i humil, més som empesos a estimar i a expressar-ho amb la nostra vida.» (Germà Roger, Carta 2005: Cap a un futur de pau.)

A través d'aquestes tres dimensions de la pregària que mirem de compartir amb els joves ̶ «descentrament» d'un mateix, «masticació» de l'Escriptura i «escolta atenta» del cor‒ el nostre desig més pregon seria fer-los perceptible la certitud que el germà Roger ens va deixar en la seva darrera carta inacabada:
«Déu ens acompanya fins a les nostres insondables solituds. A cadascú li diu: ‘Tu comptes molt als meus ulls, tu ets preuat per a mi, i jo t'estimo.' Sí, Déu no pot sinó donar el seu amor; aquí hi ha tot l'Evangeli.»

Les icones en la pregària

Bernat — 2021-03-22T17:50:25Z

Les icones contribueixen a la bellesa de la pregària. Són com finestres obertes davant de la realitat del regne de Déu, fent-lo present en la nostra pregària terrenal.

Icona de la Mare de Déu a l'Església de la Reconciliació. Aquesta icona va ser beneïda pel metropolita Nikodim, de Leningrad, durant la seva visita a Taizé, l'any 1962.

Tot i que les icones són imatges, no són simples il·lustracions o decoracions. Són símbols de l'encarnació, una presència que ofereix als nostres ulls el missatge espiritual que la Paraula adreça a les orelles.

Segons Sant Joan Damascè (teòleg del segle VIII), les icones es basen en la vinguda de Jesús a la terra. La nostra salvació està connectada amb l'encarnació de la Paraula, i, per tant, a la matèria:

«En el passat mai no s'havia representat el Déu incorpori i invisible.

Però ara que Déu s'ha manifestat en la carn i ha viscut entre els homes, represento visiblement a Déu.

No adoro la matèria; adoro el creador de la matèria, que s'ha convertit en matèria pel meu bé, que va optar per habitar dins la matèria i que, a través de la matèria, ha esdevingut la meva salvació.»

Per la fe que expressa, per la seva bellesa i per la seva profunditat, la icona pot obrir un espai de pau, sostenir una atenta expectació. Ens convida al misteri de la salvació fins i tot en la nostra carn i en la creació.

La icona de Crist i el seu amic

Icona de Crist i sant Menna, superior del monestir de Bawit, a Egipte. Icona copta del segle VII, conservada al Louvre, a París.

Al final de la trobada a Calcuta (octubre de 2006) i de la trobada europea de Zagreb (desembre de 2006), el germà Alois va donar a joves de cada poble una icona de Crist i el seu amic.

En va explicar el significat i va afegir: «Aquesta icona us ajudarà a fer petits pelegrinatges de confiança per trobar-vos amb altres joves, d'una ciutat a una altra, d'una parròquia a una altra, dins d'un hospital o bé en un orfenat, en altres llocs on la gent pateix.»

En aquesta icona, hi veiem dues persones una al costat de l'altra.

S'assemblen: la mateixa mida, la mateixa silueta, el mateix aspecte, la mateixa resplendor de llum. Tanmateix, no són idèntics: els seus colors, la seva roba lleugera i els seus gestos difereixen.

No són exactament una relació que ens exclouria, però comparteixen la mateixa perspectiva. Els seus rostres silenciosos, els seus ulls ben oberts ens acullen en pau.

Crist es reconeix per la creu evocada dins la seva aurèola. Al seu costat, un company de viatge. Jesús li posa el braç a l'espatlla, no pas per retenir-lo, sinó per mostrar el vincle que els uneix i també la responsabilitat que ell li confia. Es recolza en el seu amic i l'envia al davant seu.

El company assenyala el Crist i el beneeix. Aquest és el darrer gest de Crist a la terra (Lluc 24,50), específic del Salvador a les icones, aquí és el deixeble qui el realitza, encoratjat pel seu Senyor. Beneir és manifestar i celebrar que Déu vol donar la vida en plenitud.

Crist porta un gran llibre, el deixeble un rotlle: la Bona Nova. Crist és la Paraula en persona, va transmetre als seus amics tot el que va rebre del seu Pare i els demana que proclamin l'Evangeli per tota la terra.

Com preparar una estona de pregària

Bernat — 2021-02-26T09:00:00Z

«Com podem continuar pregant amb els altres?» Sovint se'ns planteja aquesta pregunta després d'una setmana a Taizé o després d'haver participat a una de les trobades fora de Taizé.

Vet aquí alguns dels elements més importants per preparar un temps de pregària meditativa que «no té començament ni final».

Per entrar en la pregària, podem triar un o dos cants de lloança.

Salm

Jesús pregava les antigues pregàries del seu poble. Des de sempre els cristians hi han trobat una font de vida. Els salms ens situen en la gran comunió de tots els creients. Les nostres joies i les nostres alegries, la nostra confiança en Déu, la nostra set i fins i tot les nostres angoixes, s'expressen a través dels salms.

Una o dues persones solistes poden llegir o cantar els versets d'un salm. Tothom respon amb un al·leluia o una altra aclamació cantada després de cada verset. Els versets cantats poden ser sostinguts per un melisma sobre l'acord final de l'aclamació, mantingut per l'assamblea. Si els versets són llegits poden ser més llargs; quan són cantats, en canvi, convé que siguin curts. Per a cada pregària s'ha fet una tria dels versets més accessibles. Si es llegeix un altre salm, es pot fer una tria de versets, els més assequibles. No cal llegir el salm sencer.

Lectura

Llegir l'Escriptura és acostar-se «a la font inesgotable de la que Déu es dona a sí mateix als humans assedegats» (Orígenes, segle III). L'escriptura és una «carta de Déu a les seves criatures» que ens fa «descobrir el cor de Déu en paraules de Déu» (Gregori el Gran, segle VI).

En una pregària diària o regular, s'acostuma a seguir una lectura sistemàtica dels textos bíblics. Per una pregària setmanal o mensual, és millor triar textos majors que no necessitin explicacions. Es pot introduir cada lectura amb «lectura de...» o bé «Evangeli segons Sant...». Si hi ha dues lectures, la primera pot ser de l'Antic Testament, les Epístoles, els Fets dels Apòstols o l'Apocalipsi, mentre que la segona sempre serà de l'Evangeli. Entre les dues lectures, es pot fer un cant meditatiu.

Abans o després de la lectura, pot ser bonic triar un cant que celebri la llum de Crist. Durant aquest cant, alguns joves o infants poden encendre una llàntia d'oli amb una candela. Aquest símbol recorda que, fins i tot en la nit més fosca, en la vida personal o en la vida de la humanitat, l'amor de Crist és un foc que no s'apaga mai.

Cant

Silenci

Quan intentem d'expressar la comunió amb Déu en paraules, de seguida veiem que el llenguatge és limitat. Però en la profunditat de la persona, per l'Esperit Sant, el Crist prega més que no ens podem imaginar.

La veu de Déu mai no calla, però Déu no vol pas imposar-se. Sovint la seva veu se sent com dins un murmuri, dins d'un alè de silenci. Quedar-se en silenci davant de la seva presència per acollir el seu Esperit ja és pregar en sí mateix.

La contemplació no consisteix en seguir cap mètode que ens proporcioni silenci interior a qualsevol preu i que ens acabi creant algun tipus de buit interior.
Més aviat, si amb confiança d'infants deixem que en el silenci Crist pregui dins nostre, un dia podem descobrir que les profunditats de la persona humana són habitades.

En una pregària en comú, és millor tenir un sol moment llarg de silenci (de 5 a 10 minuts) que tenir-ne uns quants de curts. Si els que participen a la pregària no estan habituats a fer silenci, és important que en acabar el cant que el precedeixi s'expliqui el que ve a continuació: «La pregària continua amb una estona de silenci.»

Pregàries d'intercessió o de lloança

Una pregària que consti de peticions o aclamacions breus, acompanyades per un cant d'aclamació amb un melisma sostingut per tots els participants, pot esdevenir un «pilar de foc» dins del cor de la pregària en comú. A través de les pregàries d'intercessió la nostra pregària s'estén a tota la dimensió de la família humana: confiem a Déu les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels humans, dels pobres i de tots els que sofreixen. Amb les pregàries de lloança celebrem tot el que Déu és per a nosaltres.

Una o dues persones es poden alternar per expressar les peticions o les aclamacions de la pregària. Es fa un cant d'introducció i després es repeteix com a resposta a cada pregària, que pot ser: Kyrie eleison, Gospodi pomilouï (Senyor tingueu pietat), o Glòria a vós Senyor. Un cop acabades les pregàries llegides, es pot deixar un temps perquè qui vulgui pugui expressar en veu alta espontàniament les pregàries que tingui al cor. Cal vetllar que les pregàries espontànies siguin breus i adreçades a Déu: no s'han de convertir en un diàleg horitzontal on, pensant que es parla de Déu, es pretengui transmetre als altres una idea pròpia. Igualment, a cada pregària respon tothom cantant.

Parenostre

Pregària final

Cants

Al final de la pregària es pot continuar cantant durant una estona. Per acompanyar els que vulguin continuar pregant, un grup petit pot quedar-se per sostenir els cants.

Als altres se'ls pot convidar a anar a un lloc a la vora i tenir una estona per compartir en grups petits, per exemple sobre un text bíblic amb els recursos de la secció «Meditacions bíbliques» (per ara, aquesta secció no està disponible en català). Cada mes proposem una nova meditació a «Meditacions bíbliques»; una estona de silenci i compartir a l'entorn d'un text bíblic.

Podeu trobar més informació sobre llibres i altres recursos per a la pregària en aquesta pàgina.